Super defineix la maduració vocacional com «la disposició per fer front a les tasques vocacionals, amb les quals hom està compromès o es disposa a estar-hi, en comparació amb altres subjectes que es troben en la mateixa època de la vida, i enfront de les mateixes tasques o responsabilitats del desenvolupament vocacional».

Super (citat per Bulgarelli, Rivera i Fallas) destaca les etapes del desenvolupament vocacional següents, des del naixement fins a la finalització de l’etapa universitària:

Etapa de creixement (0 -14 anys)

• Fantasia (4-10 anys): la persona es fixa en la professió de figures significatives, en la informació sobre ocupacions professionals que surten a través dels mitjans de comunicació, en les experiències educatives.
  La persona desenvolupa el concepte de si mateix a través del que observa i de la identificació de les figures clau de la família i escola.
• Interessos (11-12 anys): els interessos funcionen com a motivadors per a la presa de decisions en l’àmbit vocacional, els quals sorgeixen del conjunt d’experiències, gustos, identificacions i habilitats provinents des de la infantesa. Els gustos seran aquí els principals determinants de les aspiracions i activitats.
• Capacitats i aptituds (13-14 anys): aquí la persona és al començament de l’adolescència, en què els aspectes més distintius són la independència o emancipació de la família i la necessitat d’autonomia mitjançant l’evolució de la identitat pròpia. En aquesta edat, se sol donar més importància a les habilitats i als requisits del lloc de treball.
  L’exploració de competències pot conduir a descobrir talents en àrees diferents que no s’havien pres en consideració.

Etapa d'exploració (15-24 anys)

• Temptativa (15-17 anys): la persona es fa conscient de les necessitats, els interessos, les aptituds, els valors i les oportunitats de professionalització. Tanca l’elecció de la seva preferència vocacional, s’hi recrea en la fantasia, en l’estudi i en les ocupacions inicials.
• Transició (18-21 anys): en aquesta etapa, els universitaris comencen un procés d’autoconcepte més madur, quan aconsegueixen interactuar amb el seu medi i les seves experiències. No és una etapa fàcil, ja que la persona encara no forma part de la societat dels adults, però ja ha deixat de pertànyer a la dels adolescents.
  La persona pren consciència de la realitat a mesura que entra en el mercat laboral o en la preparació professional.
•  Assaig (22-24 anys): aquí la persona se centra a trobar i assajar un treball. Posat en pràctica les avaluacions, els resultats acadèmics i personals obtinguts a la universitat amb l’objectiu de l’estabilitat i la congruència quant a l’acceptació en el sistema o organització.

En conclusió, el procés de desenvolupament vocacional d’una persona s’ha d’entendre tenint en compte l’autoconeixement, el coneixement del medi i la presa de decisions.

A més, els professionals en orientació han de comprendre el procés individual de l’estudiant i conèixer quines passes cal seguir per assolir la maduració vocacional, per acompanyar-lo i donar-li suport en aquest procés. Castellano (2007) destaca les dimensions següents:

• Planificació: fa referència a la capacitat de la persona per analitzar-se i projectar la seva imatge envers un futur, prenent com a base els descobriments passats i l’exercici d’un ofici en el present. L’acceptació de responsabilitats, l’autoconfiança, l’autoestima i les expectatives d’èxit són la clau d’aquesta dimensió.
• Exploració: és el procés de cerca per trobar la informació relacionada amb l’elecció professional. La persona es pot sentir preocupada o inquieta enfront dels assumptes vocacionals i per trobar els mitjans efectius per aconseguir-ho.
• Informació: engloba tot el coneixement possible sobre les diferents carreres professionals existents amb els seus graus acadèmics, així com les passes que ha de seguir per ingressar-hi.
• Presa de decisions: es tracta de la capacitat de l’individu per integrar interiorment tota la informació, tant la personal com la vocacional, per després avaluar-la i comparar-la, amb l’objectiu de seleccionar la que més li convingui. En aquesta dimensió, també es té en compte la capacitat per preveure possibles conseqüències de la decisió i tenir una resposta davant les situacions que puguin aparèixer.
• Realisme: aquí s’integren totes les dimensions anteriors i s’agrega el grau de factibilitat dels objectius, metes, projectes i plans, la qual cosa implica l’aspiració i estructuració de les metes vocacionals. Es pot percebre com un procés complicat per l’estudiant universitari en l’etapa d’assaig, si no ha complert les etapes anteriors, ja que implica prendre decisions del seu futur professional amb la seguretat de posseir la informació necessària, després de l’exploració del mitjà i la planificació de les fases per acomplir les metes. Per tant, el realisme de l’estudiant respecte d’una tasca vocacional està relacionada amb els recursos que posseeixi per analitzar les seves opcions vocacionals.

 Material elaborat per Lucía Palmer García, psicòloga.