Escoltar

Consells i recursos

La importància de l’afecte

Existeixen diferents tipus de vincle o afecte que difereixen d’una espècie a una altra. En els mamífers, el vincle més persistent de tots és el que s’estableix entre una mare i un fill, i es manté a l’edat adulta.

John Bowlby va ser un dels primers psicòlegs que va parlar sobre l’afecte o el vincle afectiu, i va crear la teoria de l’afecte. Amb aquesta teoria intenta descriure i explicar com es formen, es desenvolupen o es perden els vincles afectius.

L’afecte és concebut com totes les conductes que fan que un individu aconsegueixi o mantingui proximitat amb una altra persona, a qui considera, en general, més forta i/o més sàvia. Aquest vincle se sol tenir amb la mare o el pare, però també pot ser amb el cuidador/a principal.

El vincle o connexió que s’estableix té una sèrie de funcions. La més important és la supervivència a l’hora de protegir-se dels depredadors. A més, també és important per a què hi hagi un desenvolupament social normal. Però, malauradament, aquest vincle no sempre es crea de manera adequada i es formen altres tipus d’afecte, com són els vincles insegurs. Segons John Bowlby, aquesta seria la classificació dels afectes:

Afecte segur

La major part dels nins i nines tenen aquest vincle. Són infants que exploren lliurement l’entorn quan el seu cuidador és present, ja que en aquesta circumstància la seva base segura. Quan se’n va, l’infant plora i s’inquieta, però se sent segur si sap on és. Quan el cuidador torna, s’hi mostra afectuós.

Afecte insegur

L’infant explora l’entorn sense interessar-se gaire pel cuidador. Quan aquest se’n va de l’habitació i el deixa tot sol, pareix que no li importi, i quan torna a l’habitació, no manifesta gaire reacció. Trobam tres tipus:
  • Evitatiu. L’infant explora l’entorn sense interessar-se gaire pel cuidador. Quan aquest se’n va de l’habitació i el deixa tot sol, pareix que no li importi, i quan torna a l’habitació, no manifesta gaire reacció.
  • Ambivalent. Són infants que es resisteixen a explorar l’entorn; pareix que tinguin por i no se separen dels cuidadors. Si aquests se’n van i els deixen tots sols, els infants ploren i s’enfaden molt. Quan el cuidador torna, hi ha una espècie d’ambivalència afectiva per part de l’infant. Per una banda, se sent alleujat, però, per una altra, continua enfadat per l’abandonament i evita el contacte.
  • Desorganitzat. Són infants que no es troben ni explorant ni aferrats al cuidador. Tenen un comportament molt erràtic i desorientador. Poden tenir por, plorar o estar bé. És molt comú que tinguin pares negligents.

Alguns estudis han conclòs que la pèrdua o absència d’aquest vincle durant la infància causa una sèrie de trets psicològics patològics en les criatures, que es mantenen en l’edat adulta. Fins i tot, la majoria desenvolupen patologies més greus, com són els trastorns mentals.

A més, es creu que existeix una forta relació entre les experiències d’un individu amb els pares i la capacitat futura d’establir altres vincles afectius, com, per exemple, el que es crea entre les parelles romàntiques. Per tant, és important establir un bon vincle afectiu durant la infantesa, ja que pot determinar com aquella persona es relacionarà amb d’altres més endavant.

Material elaborat per Maria Magdalena Campos Piña, psicòloga.